Opern

www.avui.cat, 06. Februar 2011
ROMEO CASTELLUCCI DEBUTA EN EL MÓN DE L'ÒPERA AMB UN ‘PARSIFAL' PLE D'IMATGES TRASBALSADORES AL TEATRE DE LA MONNAIE DE BRUSSEL·LES
El camí solitari
És Parsifal l'òpera que millor plasma la situació de l'home occidental de començaments del segle XXI? La que dibuixa amb el llapis afinat de l'art la intranquil·litat d'uns éssers que viuen en una comunitat aïllada, envoltada d'amenaces internes i externes –reals o imaginàries-, que espera, anquilosada i temorosa, el redemptor que els tregui del seu atzucac mentre el món continua girant? O és la inexhaurible polisèmia de l'última obra lírica de Wagner el que ha fet que sigui protagonista d'algunes de les propostes escèniques més potents dels últims anys?
Stefan Herheim la va convertir en una enlluernadora paràbola històrica a Bayreuth, Calixto Bieto va optar per la faula apocalíptica a Stuttgart (esperem que el documental estrenat als cinemes alemanys sobre el procés de gestació del muntatge arribi d'una manera o altra aquí) i ara Romeo Castellucci transforma a Brussel·les Parsifal en una commocionant experiència esotèrica carregada d'imatges trasbalsadores.
Bandejant tota la iconografia típica, Castellucci planteja un itinerari amb tres etapes que recorre aquest Parsifal que al final de cada acte acaba sol abans d'iniciar de nou el camí. Després d'un preludi atacat en la foscor absoluta, amb un teló amb el rostre de Nietzsche (antiparsifalià ferotge) i la dansa d'una serp albina, el primer acte representa la natura, per això el decorat és un impressionant bosc on només de mica en mica comença l'espectador a veure figures en la penombra.
Camuflada i invisible, la comunitat que s'amaga entre els arbres està presidida per un Amfortas que, en un efecte que deixa bocabadat, mostra la seva ferida: primer la carn viva, després l'esquelet nu, finalment un forat negre des del qual s'escampa la foscor per tot l'escenari. El Grial no és cap objecte fetitxe, la seva absència és el buit existencial que amenaça l'home contemporani.
El contrast amb el segon acte (la cultura) és radical: un món de blancor aterridora, dominat per un director d'orquestra que desferma el més mortal dels verins, la música (soc l'únic en pensar que Klingsor semblava Hans von Bülow?), mentre un seguit de noies mig nues es contorcen de manera impossible i una Kundry maternal intenta apartar Parsifal de la seva narcisista autocontemplació.
El tercer acte representa la comunitat, i el vagareig del protagonista està acompanyat pel caminar incansable d'uns 200 extres, dones i homes normals entre els quals es confonen els cantants. Aquesta massa d'individus singulars, però desconnectats entre sí gira cua i deixa un Parsifal –que no és cap messies ni cap redemptor– sol davant la imatge invertida d'una ciutat, a punt de continuar un camí que no sabem on comença ni on acaba. El muntatge de Castellucci planteja més preguntes que respostes, però la seva força atuïdora encara em persegueix.
Parsifal és l'obra perfecta per als amants del cronòmetre. La versió de Hartmut Haenchen va ser objectivament ràpida (unes 3 hores i tres quarts segons algun col·lega belga), però subjectivament no ho va semblar. La fluïdesa dels temps, fruit d'una aprofundida anàlisi de les fonts, va estar combinada amb una flexibilitat perfectament manejada, amb la qual cosa el director alemany gairebé va aconseguir la quadratura del cercle: una emotivitat de gran volada i una energia dramàtica per moments aterridora.
El repartiment estava encapçalat pel Parsifal d'un Andrew Richards d'inatacable fermesa vocal, la Kundry de foscos accents i agut segur d'Anna Larsson i l'Amfortas adolorit de Thomas Johannes Mayer. Només el fatigat Gurnemanz de Jan-Hendrik Rootering va estar un graó per sota. Mantindrà la ratxa el nou Parsifal del Liceu?
XAVIER CESTER