El reclam principal del concert era la veu de la soprano Angela Denoke, “la millor Salome de l’actualitat”. Quina responsabilitat haver de demostrar aquesta sentència tan limitadora i exigent en un concert en què només se n’ofereix un fragment, més aviat diríem “el” fragment, d’aquesta coneguda òpera d’Strauss. Regles del màrqueting…

Certament que el concert tenia molts més atractius, començant per un programa ben interessant, que incloïa a la primera part la Simfonia núm. 39 en Mi bemoll major de W. A. Mozart, i una segona part que incorporava com a plat fort la dansa i escena final de l’òpera Salome de Richard Strauss, obra que venia precedida per tres cançons simfòniques del mateix autor, dues de les quals eren primeres audicions amb l’OBC.

Waldseligkeit, op. 49 núm. 1 és un bell nocturn per a veu en què Strauss sap recrear com ningú l’ambient ombrívol i misteriós d’un bosc i una nit que cau sobre una parella d’enamorats embolcallant-los amb la dolcesa i harmonia de la Natura. Strauss demana a la veu transfigurar-se en un element més d’aquest entorn gairebé màgic, amb una línia de cant gairebé sense fi i un control de les dinàmiques d’una gran subtilesa, i dificultat. Angela Denoke va lluir bé en aquest registre, i amb Ruhe meine Seele, op. 27 núm. 1, la soprano va confirmar un estat de forma millor del que se li recordava, amb un timbre més rodó i un registre més homogeni que en ocasions anteriors, i absents les tibantors al registre agut. De la intimitat de la primera cançó a la progressiva escalfor d’aquest Ruhe meine Seele tan suggeridor, podríem dir que simbolista i amb esporàdiques remembrances wagnerianes, Denoke va defensar amb energia continguda Cäcilie, per donar pas, finalment, a una escena final de Salome de molts quirats. Malgrat no ser l’acústica de la Sala Pau Casals de L’Auditori l’adient per a la veu humana, la d’Angela Denoke hi va córrer sense problemes i, encara més important, es va fusionar fantàsticament bé amb el so de l’orquestra, molt ben controlat per Hartmut Haenchen.

Precisament Haenchen, el director que restava amagat per l’òrbita mediàtica de la soprano alemanya, va ser l’altre gran atractiu del concert. Poc conegut aquí –aquest era el seu debut amb l’OBC–, el director alemany és un reputat director operístic –durant tretze anys va dirigir l’Òpera d’Holanda– i és considerat especialment per la seva interpretació d’Strauss, Wagner i Mahler. No calia llegir el seu currículum per esbrinar-ho. Si ja a la primera part va sorprendre amb un Mozart molt net i ordenat, amb una corda particularment notable, i amb una versió molt pròpia malgrat tractar-se d’un director convidat, a la segona part, amb Strauss va aconseguir portar els músics cap al seu terreny, fent un Strauss com ha de ser, contrastat i molt extremat. Elevat en els lieder romàntics, agressiu i potent en la dansa dels set vels i el final de Salome, Haenchen va donar ales a una orquestra que, no ens cansarem de dir-ho, quan vol, pot sonar molt bé.
Mercedes Conde Pons

abc, 16.1.2011

El programa de este fin de semana de la OBC tenía como principal atractivo un puñado de «Lieder» de Richard Strauss, así como la escena final de su ópera «Salome». Pero el menú musical también anunciaba una de las últimas sinfonías de Mozart, la «39, en Mi bemol, K. 543», una pieza de madurez llena de sorprendentes novedades sonoras que el conjunto catalán asumió con absoluto dominio.
La OBC, ya sin su Festival Mozart, sigue sin embargo ganando enteros en el ámbito clásico bajo la batuta titular de Pablo González, consiguiendo en esta ocasión un sonido equilibrado y muy propio del estilo galante gracias al trabajo, frío pero bien expuesto, de Hartmut Haenchen desde el podio. La segunda parte estuvo consagrada a Strauss, primero con tres «Lieder» orquestales muy bien asimilados por el conjunto, compartiendo protagonismo con una Angela Denoke que demostró conocerlos y quererlos, sabiendo cómo hacerlos brillar con sus medios. Su emisión, de escasa potencia ante el vendaval straussiano y de armónicos justos, se vio resentida en varias ocasiones no solo por el volumen orquestal, sino también por la ya conocida acústica de la sala.
Su particular estilo en el fraseo, atacando los agudos con exceso de apoyaturas y mirando a grandes como la Janowitz, no siempre le ayudó, tal y como se puso de manifiesto en la exigente escena final de «Salome», aunque sí le dio resultados en, por ejemplo, «Caecilia», cantado con fuerza y energía. Haenchen le ayudó en todo momento, especialmente en la impresionante página que pone fin a una de las óperas más interesantes de Strauss, pero a pesar de ello Denoke, siempre expresiva y eficaz desde el punto de vista dramático, no llegó bien a los sobreagudos, su punto débil más que evidente. Pero cinco notas caladas no restan enteros a una actuación inteligente, ya que la cantante sabe comunicar en un terreno de extrema dificultad como este.
Lo mejor de la velada, al fin y al cabo, no fue la visita de la soprano, sino una OBC de brillante sonoridad.



... Denoke va venir acompanyada d'una batuta de prestigi, Hartmut Haenchen, que va saber emmotllar les erupcions paroxístiques de l'orquestra a les possibilitats de la soprano (mèrit doble, je que l'acústica de L'Auditori penalitza les veus solistes) i que gairebé va controlar del tot els deliris kitsch de la Dansa dels set vels.
Xavier Cester